El paper de l’arquitecte

Com millorem la vida de la gent?

Podem ajudar-los a materialitzar els seus somnis. L’habitatge sol ser un be principal i projectem en ella molts dels nostres somnis.

Els arquitecte sabem resoldre creativament els problemes d’un client particular o el d’una comunitat, traduïm les seves necessitats, tractem de donar solució  als  seus dubtes, i dubtem amb ells. Amb el nostre treball, aportem coherència en els plantejaments, creativitat en la solució aportada, compromís amb l’arquitectura i fidelitat cap als nostres clients. De vegades arribem a impactar positivament en alguna part important de les seves vides. I tenim sort, sí, veiem el resultat de nostre treball dia a dia a les obres.

En relació a les millores que podem obtenir amb la tècnica tenim exemples ja d’habitatges, i fins i tot un bloc a Navarra, que compleixen el estàndard Passivhaus, és a dir consum energètic gairebé nul. Això alleuja les economies domèstiques significativament a més de ser respectuós amb el medi ambient.

A l’escola d’arquitectura apreníem a ser inquiets referent a la cultura, a enfrontar-nos a problemes, a dubtar, a comprovar, a ser rigorosos, a guiar-nos també pel sentit comú, a formalitzar, a dibuixar, a plasmar idees, apreníem  tècnica, i bona dosi d’esforç i tot això dins d’un marc creatiu, sens dubte.

Però no puc parlar del paper de l’arquitecte i obviar que recentment s’ha publicat la Llei d’Arquitectura 12/2017 emparada en diverses resolucions i directives europees. Aquesta es va aprovar el 28 de juny pel Parlament de Catalunya.

Amb tot i això, vull dir que la política, avui dia, majoritàriament sol ser retòrica i aquesta llei també m’ho sembla. Que a mi, em produeix un sentiment oposat. Que em sorprèn que una llei plantegi un “reforç positiu” (ells n’hi diuen impuls de la qualitat arquitectònica) a uns valors que estableix. Que els valors de l’arquitectura els vam aprendre en la facultat o en la vida. Que es suposa que els arquitectes som persones amants de la cultura. Que no m’agraden ni els Tribunals ni els Consells com a la majoria de la gent. Que “el paper ho aguanta tot”. I que sota el meu humil punt de vista, sembla una estirada d’orelles al nostre col·lectiu. (Almenys quant als dos primers capítols de la Llei es refereix).

Dóna que pensar, amb els temps que corren, que el rerefons d’aquesta Llei sigui polític, més que de millora de la qualitat arquitectònica.

Arran de la bombolla immobiliària, la nostra professió ha estat en el punt de mira. Encara queden molts pisos buits d’antigues promocions i hi ha gent que va pensar que els arquitectes es van enriquir a costa del que va venir després. Bé, doncs no tots els arquitectes.

A l’època de la bombolla, també es parlava de precarietat laboral en el nostre col·lectiu entre altres coses i això persisteix. Sí, han d’haver-hi “regles de joc”, però prioritàriament per resoldre problemes com la precarietat i la desigualtat en el col·lectiu, regles que permetin una convivència equitativa, deixem-nos de vanitats.

Aquest any, el congrés de la UIA es celebra a Seül, la primera setmana de setembre i gira entorn al tema “L’ànima de la ciutat”. Es tractaran també els subtemes cultura, naturalesa i futur.

Recentment un col·lega fotògraf  em deia que són “temps dolents per la lírica” parafrasejant a la formació musical “Golpes bajos”.

Però en les intervencions arquitectòniques seguirem treballant amb la forma, la llum, l’espai i l’entorn, i aquesta arquitectura, seguirà arrencant de nosaltres sentiments i emocions tan boniques com ho fa la lírica. Cosa que, estic segura, no ho aconsegueix una Llei, un Consell o un Premi sinó un bon Arquitecte.

* A la Llei d’Arquitectura 12/2017, es defineixen els valors i finalitats de l’arquitectura i el seu interès públic. S’estableixen mesures de divulgació i s’impulsa l’anomenada qualitat arquitectònica amb la creació del Consell de qualitat arquitectònica de Catalunya. I en relació a la contractació pública, es regula i fomenta la col·laboració de totes les disciplines professionals que participen en el procés arquitectònic.

publicat al Diari Més Tarragona el 18-08-2017