La pobresa no és solament “la de les barraques”, hi ha diferents tipus.
Això ho explica molt bé Daniel Cerezo en la seva conferència per TED de Río de la Plata. Cerezo sosté que per sortir de la pobresa cal superar diverses barreres, la de la pobresa de cultura primer, la de la pobresa de dignitat, la del prejudici i la barrera que és pensar que els pobres solament poden treballar en treballs no qualificats.
El més curiós és que nosaltres, europeus, que vivim en la societat del benestar, també sofrim algunes de les pobreses que Cerezo descriu en la seva conferència. Parlo de la pobresa de cultura i de dignitat. Perquè la pregunta és òbvia. En una societat com la nostra, en la qual la major part de les coses es basen en l’economia, renunciem a tenir cultura i valors? Anem malament.
Els immigrants que vénen de països pobres fugen de “la pobresa de les barraques” en principi. En el cas dels refugiats, fugen de conflictes bèl·lics en els quals en el millor dels casos tenim alguna cosa que veure. I es juguen la vida per fer realitat el seu somni europeu, en molts casos encara havent de començar pràcticament de zero.
Als europeus ens agrada pensar que som una societat evolucionada, també ens agrada fer gala del progrés, perquè suposadament ens ajuda a viure millor. Gaudim de comoditats, de la cultura, progressem i ens sembla que aquesta manera de viure és la correcta, la millor.
Però sovint, veiem en la televisió nens ofegats en platges o morts en les pateres. Això passa no massa lluny d’on vivim, encara que quedi lluny de les nostres consciències. Pràcticament ja som insensibles a aquesta realitat, és més fàcil mirar cap a un altre costat, veritat?
La crueltat que viuen aquestes persones és extrema, i tan solament veiem una part de la història, la dels aconsegueixen arribar a la costa. Però que passa quan estan en alta mar? Què passa quan creuen el Mediterrani central i es troben en aigües internacionals?
“El cas del pot que es va deixar morir”, segurament és un de tants, però gràcies a Forensic Architecture podem relatar-ho, està molt bé documentat. Aquest cas d’estudi de l’agència és solament la punta de l’iceberg, però pot ajudar a adonar-nos de l’envergadura del problema dels refugiats que creuen el Mediterrani central.
Hem de deixar-los morir?, per a mi la resposta és òbvia, per descomptat que no.
En 2011, una petita embarcació pneumàtica amb 72 passatgers fugia de la guerra civil a Síria. Es dirigien a la illa de Lampedusa i van estar a la deriva durant dues setmanes en un àrea de vigilància marítima de l’OTAN. Van llançar senyals de socors que van ser ignorades. Els va visitar un helicòpter militar i un vaixell de l’armada que tampoc van fer res. Van morir 63 persones. Les aigües internacionals van ser para ells un parany mortal.
Però en el mar també hi ha lleis, què hi ha del dret del nàufrag?,
Lamentablement aquest cas, es repeteix freqüentment com a denúncia l’ONG Proactiva open arms. Treballen salvant refugiats en el Mediterrani central i parlen d’una situació d’extrema gravetat. Llancen dades de fins a 21.000 persones rescatades de morir ofegades des que van començar la seva feina. Aquest estiu malgrat la pressió dels guardacostes libis.
En relació a aquest tema, el 26 de setembre compleix el termini donat per Brussel·les per complir el compromís d’acolliment de refugiats. Espanya, a la fi d’agost havia acollit 1.888 dels 17.337 que li van assignar, en la distribució acordada pels estats membres
Les imatges que veiem en la televisió d’aquest drama humanitari són de persones despullades de tot. I el pitjor és que després del calvari que han sofert, volen prosperar en una Europa en realitat desconeguda. Per no parlar dels centres d’internament, el control fronterer o les anomenades “devolucions en calent”.
Segons informe del Pew Research Center, les dades són de 2,2 milions de peticions d’asil a Europa de les quals s’han acceptat un 40% i rebutjat un 8%. És difícil no pensar que les persones que no tinguin acceptada la seva petició d’asil passin a ser, i encara que dolgui dir-ho, immigrants sense papers. Per als refugiats i també per als immigrants prosperar no solament depèn de les seves habilitats, la seva actitud i l’esforç diari. També depèn de les oportunitats que trobin, a més de superar també algunes de les barreres que explicava al principi.
