S’apropen temps difícils, sense restar importància al que ja està passant, que és molt gros.
Portem més de tres setmanes a casa, el país en “stand by” i la veritat és que em costa sortir de la sorpresa que és la quantitat de contagis d’aquest bitxo fastigos, de la solitud dels pacients als hospitals, de lo feroç que està sent amb la nostra gent gran, de la quantitat de persones que estan sofrint un ERTE, la inseguretat, la solitud. El confinament tanca també situacions molt delicades, difícils de portar sobretot si és en solitud. Famílies desestructurades, dones que sofreixen maltractament, persones que no tenen una llar. Problemes que ja eren notoris abans del tancament i que ara estan en una fase diguem que aguda.

Però abans o després això passarà, pels que som privilegiats. És un pensament que m’acompanya cada nit, i llavors pensarem a reprendre les nostres vides en la mesura que sigui possible, potser també amb algun canvi. Molts, en reduir les nostres vides a mínims, ens hem adonat de les coses superflues que s’havian instal·lat en el nostre dia a dia i que en realitat poc ens aportaven.

Últimament s’està parlant molt de la màscareta, ara les fem servir per anar al súper o a la farmàcia i sembla que en breu, quan per fi sortim als carrers, ara buits, ens ajudaran a protegir-nos.
Ja ho havíem vist a les imatges de la televisió del tancament Xinès, finestres on apuntaven persones amb màscara, però es clar, ens semblava que això era a la Xina, no aquí.

La mesura en si, em sembla un exercici de responsabilitat i d’higiene, molt necessàri enfront de l’amenaça d’un virus. Jo et protegeixo d’infectar-te, tu em protegeixes d’infectar-me. Sobretot, si tenim en compte que encara poc sabem de quanta gent en realitat hi ha infectada. Notòria ha estat tota la gestió de les proves.
Com hauran pogut llegir en aquest mitjà, a Andorra, el Govern, farà tests ràpids de coronavirus a tota la població. S’emmarcaran en la primera fase d’un estudi epidemiològic que busca fer una anàlisi d’anticossos dels ciutadans per a valorar el seu grau d’immunitat. Analitzar i valorar. La recerca els permetrà decidir quines activitats socials i econòmiques es poden reprendre. Nosaltres sembla que tenim l’estadística.

La primera setmana de tancament vaig haver de tirar de crema per tantes vegades que havia netejat taulells, poms de portes, aixetes i les meves pròpies mans, ho feia d’una manera compulsiva, era i continua sent por. Ara tinc dos esprais d’aigua amb lleixiu que aplico a tot allò que es grapeja, productes del súper inclosos.

Però tornant a les mascaretes, una mica d’incertesa es planteja, sobretot si tenim en compte que, tot i que que arriben avions amb producte sanitari, a les farmàcies resulta molt difícil aconseguir mascaretes o guants, només sigui pel personal sanitari. I que nombroses i molt lloables són les iniciatives de ciutadans que cusen bates, mànigues, recullen màscares de busseig o fan mascaretes, productes tan necessaris com escassos.

Lluny queden de tot això aquelles belles màscares venecianes. No eren un producte de protecció individual, tenen més a veure amb un antifaç. Representaven la necessitat d’abandonar la vida corrent i crear la il·lusió d’una altra persona, en un carnestoltes que enguany no s’ha celebrat.
Màscares que representaven la festa, la transgressió, la llibertat i la immoralitat. Que lluny tot això.

Author Cristina Sáez de Juan

More posts by Cristina Sáez de Juan