El relat i la pandèmia

Cada història té el seu relat. En general, tenim la necessitat de trobar una narració d’allò que ens succeeix, l’elaborem “a posteriori” i ens serveix per a donar-li una significació als nostres actes, i és partir d’aquest relat que construïm el següent pas.

No està de més dir que el relat té un biaix implícit, de vegades aquesta narració dels fets ens serveix, egoistament, per auto-convèncer-nos que allò que vam fer era el correcte.

La disjuntiva, està en el fet de que el relat sigui verídic, perquè la seva pròpia coherència formal, de vegades, ens allunya de la veritat. I també perquè sovint hi ha fets que passen inadvertits o no es fan públics malgrat tenir un efecte determinant en la història que relatem.

Però de qui és el relat d’aquesta pandèmia? Desgraciadament el moment que vivim també té el seu relat, que moltes vegades és confús. El relat és coneixement que es dóna, generalment detallat, d’un fet.

Però millor si ens allunyem de relats i previsions oficials, he tingut la mala sensació, malgrat el tossut detall de les dades, que tot es reduïa a números, números de contagiats, números de morts, proves realitzades o no, gràfics de corbes que no es doblegaven etc…

Diu Nassim Nicholas Taleb que les previsions dels buròcrates normalment s’empren per a alleujar l’ansietat, mes que per a una adequada actuació política, però això ja és un altre tema.

Per a mi, el veritable i emocionant relat és el dels supervivents, el dels familiars dels morts, el de les persones que tenen negocis en perill, el de treballadors que pengen d’un ERTE o el dels sanitaris perquè tots ells són els autèntics testimonis del que ha passat. Ells han palpat amb molta cruesa la crisi que vivim.

Vaig escoltar a la ràdio, mentre estàvem confinats a les nostres cases, la història d’una senyora que vivia en un bloc de pisos davant d’un hospital, crec recordar que a Barcelona o potser era a Madrid.
Saludava des de la seva terrassa cada dia a una solitària malalta de covid que feia senyals desesperadament des de la finestra de l’hospital durant el seu aïllament. Però un dia va deixar de tenir contacte amb la noia malalta, aquesta ja no treia el cap a la finestra per saludar-la i la senyora es va preocupar. Ella i la seva família estaven tossudament pendents d’aquesta finestra de l’hospital mentre restaven confinats a casa.

La història, va arribar a la ràdio, i van propiciar una trobada sorpresa entre la senyora i la pacient, per sort, ja recuperada.

Per a mi aquest va ser un dels relats d’aquesta crisi, aquesta vegada amb un bon final, van poder saludar-se de nou, i aquesta vegada a més es van presentar, van parlar i van plorar juntes.
Vam plorar junts, elles i nosaltres, els que escoltàvem aquell dia el programa de la ràdio.

Author Cristina Sáez de Juan

More posts by Cristina Sáez de Juan