La vergonya d’altri em sembla una emoció bonica. Potser perquè si es dóna mostra empatia cap a la persona que la provoca, també perquè les galtes vermelletes em desperten simpatia.

 

Qui més qui menys, ha trobat alguna situació que provoca aquest efecte.

 

Fa anys anava regularment a Barcelona en tren, era quan estudiava. I allà, al tren, en aquest microcosmos, hi havia situacions, de vegades, una mica peculiars. Recordo, encara ara, que un dia em vaig asseure per error al costat d’un senyor i que a més d’avergonyida també em vaig quedar perplexa quan vaig veure que s’estava tallant les ungles. Acció que personalment em sembla de naturalesa gairebé íntima.

Amistats cridaneres que organitzen un espectacle, al carrer, en un moment, també provoquen, de vegades, aquesta emoció si no és que et sumis a ells en una inesperada i histriònica  arrencada de companyonia.

 

Els nens i nenes, almenys la meva, també passen vergonya d’altri. En el meu cas quan m’arrenco a ballar a casa o a una festa. I la veritat és que no m’estranya, perquè jo ballo malament i aquesta preciosa criatura pensa que la seva mare hauria de ser una ballarina model.

 

Em sembla interessant reconèixer, a l’emoció que els hi explico, el sentiment de grup i el respecte per les “normes socials” Veure a algú que contravé allò que està establert i no em refereixo a l’extravagància d’una peça de vestir o una actitud, pot generar vergonya d’altri. En aquest aspecte, té molt ha de veure el sentit que cadascun tenim del ridícul, especialment si és una persona pròxima la que ens fa passar aquesta vergonya.

 

Però malgrat tot això, amb els anys, el meu llindar de la vergonya aliena ha variat, coses que quan era més jove m’haguessin fet sentir-la ara no m’inquieten gens ni mica, potser per ser d’una importància relativa o perquè m’he insensibilitzat amb tant de vídeo tronat que m’arriba al mòbil.

 

Però tornant al senyor del tren, el de les ungles llargues, segurament, si me’l trobés, a dia d’avui, en la mateixa situació, no el miraria entre fastiguejada i avergonyida, potser li diria una cosa àcida.

 

No em passa el mateix amb temes o situacions més serioses, al contrari, sento en més ocasions aquest pudor que de vegades és xafogor. Els adverteixo que si els hi passa el mateix és que s’estan fent grans.

Bromes a part, no estaria malament observar certa consciència social, de manera que les barbaritats que, de vegades, passen inadvertides fessin almenys, que ens ruboritzessim.

 

Només cal mirar les sessions del Congrés “zasca” va “zasca” ve.

Sembla que la vulgaritat s’hagi apropiat del lloc. I donada la delicadesa del moment, replet d’antagonisme i una notòria polarització, seria d’agrair que fossin el talent i el diàleg els veritables protagonistes de les sessions parlamentàries.

 

Vull acabar aquest article explicant que a la ciutat tenim uns rumbers molt salats que es diuen així “vergüenza ajena” Vaig tenir l’ocasió de veure’ls actuar recentment i com cada vegada que els he vist, van repartir generosament bon rotllo i ganes de ballar, d’amagat de la meva filla per descomptat!

Author Cristina Sáez de Juan

More posts by Cristina Sáez de Juan